L’Estrella més propera al sistema solar és la Próxima Centauri, una enana roja situada a quatre anys llum de la Terra. Aquesta és vuit vegades menys massiva que la nostra estrela. Ja en 2016 un equip internacional d’astrònoms van descubrir allí el planeta habitable fora del sistema solar més prop a la Terra. Des del trobament de 51 Pegasi b en 1995, la ciència ha donat amb més de 4.000 planetes distants, la majoria d’aquests detectats pel telescopi espacial Kepler. Ara un equip internacional, amb la participació de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia, pertanyent al CSIC, ha anunciat el descobriment d'un nou exoplaneta que orbita la nostra estrela més pròxima.
Les observacions van revelar la presència d'un segon planeta, al qual han anomenat Pròxima c. Els investigadors esperen que les dades astrométriques que han prés amb el satèl·lit Gaia puga confirmar l'existència de Pròxima c. A més, la proximitat entre el planeta i l'estrela podria convertir-se en un objectiu principal per al seguiment i la caracterització amb instrumentació d'imatge directa de pròxima generació.
S’ha realitzat un estudi que ha identificat un simple mecanisme per a construir les deixalles de plàstic en 3D, en forma d’envàs. La tècnica utilitzada està basada en l’eliminació d’una dimensió en els aliments que consumim dia a dia.
Aquest tipus de producció facilitaria el transport dels aliments i simplificaria el procés de fabricació, reduint així els costos.
Ye Tao i els seus col·legues van proposar en la revista Science Advances amb el títol de Morphing pasta and beyond que l’aplicació en la superfície dels a liments fabricats amb farina, podrien transformar els aliments una vegada ja estigueren cuinats.
Per a investigar aquesta idea Ye tao i els amics van realitzar simulacions que després va ser aplicat a un model de pasta comestible, i van trobar mitjançant experiments addicionals que funcionava. Finalment van afirmar que mitjançant mètodes de fabricació econòmics com l’estampat, la fundició… podien aconseguir eixes ranures que buscaven.
El 6 de març del 2022 pot xocar un asteroide a la Terra que la deixaria casi inhabitada. La NASA determina que les probabilitats de que xoque contra nosaltres és de 1 entre 3.800. Encara que és poc, roques més xicotetes acompanyen a l’asteroide i aquestes poden entrar en l’atmosfera i nosaltres ho veuriem com una pluja d’estels a la nit. Sentry és un monitor d’observació i vigilància de col·lisions altament automatitzat que el que fa és calcular els milers d’asteroides que poden caure sobre la Terra i ordenar-los per grandària, distància, hora, dia i any d’impacte, etc. Aquest asteroide previst per a l’any següent es diu “2009 JF1”, ja que el van detectar en aquest any. L'Agència Espacial Europea(ESA) també li segueix el rastre i el té en el lloc 5 de la llista d'asteroides ordenats per probabilitat d'impacte. Actualment, l’asteroide 2009 JF1 es troba a 375.587.595 km del planeta, i podria causar una explosió de 150 bombes d'Hiroshima.
Una sonda robòtica que transporta el major i més car vehicle d'exploració extraterrestre mai construït ha aterrat aquesta nit en un cràter de l'hemisferi nord de Mart per a fer història. Se sap que en aquest bessó gelat del nostre planeta es van donar les condicions bàsiques perquè sorgeix la vida i va ser just en aquella època quan en el nostre planeta van començar a sorgir els primers microbis, probablement en llacs, rius o mars. Però fa milions d'anys el planeta va començar a perdre la seva atmosfera, es va trencar la seua equilibri i va donar un gir mortal fins a convertir-se en el desert gelat que és hui. El Perseverance és un cotxe de sis rodes i una tona de pes equipat amb set instruments científics amb els quals intentar analitzar la composició atòmica i química del fons del llac hui desaparegut a la recerca de rastres inconfusibles de microbis marcians.
El destí al qual es dirigeix el Perseverance és «el més complicat en el qual s'ha intentat aterrar fins hui», ha ressaltat el científic. A la NASA sempre li ha agradat forçar el dramatisme que suposa aterrar qualsevol tipus de nau en Mart. Des del començament de l'exploració espacial en els anys 50 del passat segle una de cada dues missions al planeta roig ha fracassat.
El més emocionant seran els «set minuts de terror» previs a l'aterratge
La part decisiva de l'aterratge ha succeït hui al caient de les deu de la nit, hora peninsular. Tot va començar amb l'entrada de la nau en la fina atmosfera de Mart, que és 100 vegades menys densa que la de la Terra. Això suposa que el fregament de l'aire frena molt menys la vertiginosa velocitat d'entrada, d'uns 20.000 quilòmetres per hora. Els retrocohetes, l'enorme paracaigudes i una grua van aconseguir que el rover es posara a la velocitat d'una persona caminant.
La NASA ha retransmès en directe tot l'aterratge. El més emocionant van ser els «set minuts de terror» previs a l'aterratge. És un sistema d'intel·ligència artificial que pren fotos del sòl i va «pensant» quin és el lloc més adequat per a prendre terra. A 21 metres del sòl, una grua va desplegar unes cadenes d'uns set metres de llarg de les quals va penjat el valuós rover.
Les seves rodes es van posar en contacte amb el sòl a tres quilòmetres per hora, i la grua va activar els seus coets per a anar a estavellar-se lluny del Perseverance. Tota la seqüència d'aterratge és automàtica.
Segons unes noves estimacions, l'asteroide Apophis, d'uns 300 metres de diàmetre, podria arribar al nostre planeta en 2068. Això sí, les probabilitats continuen sent extremadament baixes, exactament d'una entre 150.000.
És un d'aqueixos asteroides que els astrònoms estudien detalladament a causa de la seua perillosa proximitat amb el nostre planeta. Es va descobrir en 2004.
Segons els càlculs, l’asteroide podria canviar la seua òrbita i és possible, encara que molt poc probable, que acabe impactant a la Terra a l’any 2068.
La causa de l’impacte és l’efecte Yarkovsky, que és un efecte que fa que els asteroides irradien en forma de calor l'energia que absorbeixen de la llum solar.
