ÉS L'EVOLUCIÓ LA PÈRDUA DE GENS?

Els investigadors Albalat i Cañestro de l'Universitat de Barcelona, han trobat les preguntes escaients sobre el genoma en un organisme marí anomenat Oikopleura Dioica. Aquest organisme es trobat entre el plancton i, tot i que només medeix 3 mil·límetres, té cervell, boca, cor i anus. 

Els dos biolegs han investigat a fons el genoma d'aquest ésser marí i s'han adonat que no posseia el gen que fa que es desenvolupe el cor, les extremitats, els ulls i les orelles: l'àcid retinoic. Com és possible que aquest ésser tinga desenvolupat el cor si no poseeix l'esmentat àcid? No és només aquest àcid que ha perdut, sinó que l'Oikopleura Dioica s'ha desfet del 30% dels gens que tenia el nostre avantpassat comú. És doncs gràcies a aquest organisme que els dos científics han pogut investigar quins gens són estrictament necessaris i quins no. Aquesta la tesi que defensen els investigadors: la pèrdua de gens ens fa evolucionar. Posen com a exemple el cas nostre amb els ximpanzés: compartim el 98% del genoma. És eixa pèrdua del 2% del genoma comú que ens ha fet evolucionar cap a un organisme més desenvolupat. 

Hem "esborrat" gens que d'alguna manera ens condemnaven a estar estancats i han obert un nou camí cap a la millora de la nostra condició. Els científics propugnen que si el nostre organisme s'ha "oblidat" d'aquestos gens és perquè realment no són importants per a nosaltres i que el canvi que podia haver amb aquestos gens desapareguts són la clau per a l'evolució de les espècies.

Enllaç a la notícia original

Enllaç notícia relacionada

Serà possible curar la ceguesa?

Uns científics japonesos han aconseguit derivar a partir de cèl·lules mare una espècie d'ull humà embrionari que conté els precursors de la còrnia, la conjuntiva, el cristal·lí, la retina i l'epiteli pigmentat. Tot i que encara és un projecte en el que cal investigar molt més, aquest descobriment podria resultar un gran avanç en la medicina regenerativa i podria curar la ceguesa generant les peces necessàries per a substituir els teixits i els òrgans que s'han deteriorat en un futur que encara queda un poc llunyà. Encara que aquest experiment encara no s'ha provat, es basen en cèl·lules mare iPS, generades "retrassant el rellotge" de cèl·lules adultes del propi pacient. Qui està darrera de tot açò? Shinya Yamanaka, un investigador que ja va guanyar el Premi Nobel al 2012 per descobrir aquestes cèl·lules.
Aquest gran descobriment però, també sofreix les conseqüències dels anomenats "límits de la investigació" i això també retrassa els resultats.

Link a la notícia original.

La síndorme de Morris.

La síndrome de Morris és una rara malaltia genètica que fa que es desenvolupe un fenotip femení però una genètica masculina. Aquest transtorn cromosòmic és conegut també com síndome de Klinefelter o síndrome XXY i és relaciona com un pseudohermafroditisme masculí o feminització testicular que fa a les persones immunes als andrògens. Així, la persona pareix físicament una dona però presenta algunes característiques masculines com uns malucs estrets o una alçada més elevada o viceversa, la persona pareix físicament un home però presenta característiques femenines. 

Aquesta malaltia està causada per una disomia del cromosoma X que dóna lloc a un cariotip 47XXY: durant l'embaràs es produeix el diferenciament sexual. En aquesta etapa els embrions amb el sexe cromosòmic corresponent (XY o XX) desenvolupen els òrgans sexuals pròpis del cromosoma; però a la síndrome de Morris el fetus sofreix una alteració hormonal que els fa immunes als andrògens i així els genitals no creixen adequadament. Així, la vagina que es desenvolupa no continua perquè no existeix úter o els testicles són intraabdominals i el penis té un creixement incomplet. Altres símptomes són una quantitat menor a la normal de borrissol púbic, proporcions corporals anormals, pits en els hòmens, hipotròfia testicular bilateral, disfunció erèctil, ...

Algunes persones que pateixen aquest transtorn són Anne Igartiburu, presentadora de televisió i Fátima Báñez, ministra de treball al govern en funcions.

La matèria perduda del Big Bang.

Què ha passat amb la matèria que no s'ha identificat després del Big Bang? Les estreles només són un 8% de la matèria visible i el 90% és gas tan calent que no és detectable pels microscopis. Però una investigació del Centre d'Estudis de Física del Cosmos d'Aragó, a Terol, ha aconseguit identificar aquesta matèria que des d'abans era un misteri que s'agrupava als voltants de les galàxies. 

Els científics han usat les mesures del Fons Còsmic de Microones del telescopi Planck que ha permés explorar les quantitats d'aquests gasos. Els fotons de la radiació causada pel Big Bang quan van travessar els gasos que hi ha al voltant de les galàxies van col·lidir amb els electrons i els van transmetre energia, fent així una comparació entre l'energia de les 200.000 galàxies i les parts del fons còsmic on no hi ha s'ha fet possible la detecció -de manera indirecta- de la presència de la matèria visible. 

Aquests núvols de gas poden arribar a crear nous sistemes solars a l'Univers, fins i tot la formació de planetes que poden ser habitables. 

Enllaç a la notícia original.

Aquest vídeo també explica com es va captar el naixement d'una estrella: