En els últims temps han investigat com s’adaptaria el cervell a l'ús d’un tercer polze, amb la intenció d'experimentar de que manera este acceptaria la pròtesis per poder utilitzar-la com un nou instrument per facilitar el treball humà.
Atés a l'experiment, es va vore que es podien realitzar tasques de manera eficaç, de manera que la persona que l’utilitza el controla amb sensors de pressió connectats al peu. Els participants després d’un temps utilitzaven el polze inclús quan estaven distrets, com una part més del seu cos.
Açò va demostrar que les persones podem aprendre ràpidament i adaptar-se a controlar dispositius externs a elles. Ajudant així en un futur al desenvolupament de noves pròtesis.
No obstant això, després de revisar la representació biològica de la mà al cervell, no es pot assegurar que aquests canvis duren a llarg termini si deixem d’utilitzar el polze, ja que el cervell necessita un temps d’adaptació.
Segons una investigació la cafeïna impacta directament en l'estructura del cervell. Arribant a la conclusió que la cafeïna modifica l'estructura de la matèria grisa temporalment, però no té relació amb canvis en els patrons del somni.
És evident que aquesta substància ens ajuda a mantindre'ns desperts i concentrats, però el seu impacte sobre el cervell sempre ha suscitat diverses controvèrsies. Alguns estudis suggereixen un impacte positiu, quant a la memòria o prevenció de malalties neurodegeneratives, unes altres han conclòs que podria alterar els ritmes del somni i provocar canvis en l'estructura cerebral amb el pas del temps.
Així i tot, no significa que el consum de cafeïna tinga un impacte negatiu en el cervell. De totes maneres es realitzaran nous estudis per a comprovar si hi ha algun tipus de variació en les habilitats i capacitats desenvolupades per les persones més endavant.
El Coronavirus (COVID-19) va ser notificat per primera volta a Wuhan (la Xina) el 31 de desembre de 2019. Aquest virus és altament contagiós i es propaga per les partícules llançades a l'aire al parlar, tossir o esternudar. El virus pot romandre dies viu sobre objectes, i si el toques i després et toques els ulls o alguna mucosa podries aplegar a agafar-lo.
El virus tarda d'uns 4 a 15 dies en manifestar-se, i a eixe pas l'anomenem la incubació. Aleshores el cos es fica a treballar per lluitar aquest virus, així provocant malestar i febre. El virus va multiplicant-se fins aplegar a les foses nasals i a la gola, per això poden aparéixer símptomes com mal de gola, pèrdua de gust i olor...
Després baixa als pulmons, el que causa una tos molt seca i a l'aplegar als bronquis, la membrana que els protegeix s'inflama. Aquesta inflamació pot danyar els saqui tos que és per on s'extrau l'oxigen i s'expulsa el diòxid de carboni, si es complica, pot causar una pneumònia.
El virus no sols afecta els pulmons, pot seguir baixant i aplegar fins a l'estómac i l'intestí, provocant així diarrea, nàusees i vòmits. Altres parts del cos com els vasos sanguinis, la medul·la ósea o fins i tot el cor, renyons o el fetge poden inflamar-se, el que provocara que no funcionen be, el que fa que el pacient empitjora molt o que fins i tot es pot morir.
Les millors mesures per combatre aquest virus són bastant fàcils; mantindre distància de seguretat d'1,5/2 metres, dur la mascareta a totes hores, desinfectar-se les mans amb gel i desinfectar tots els llocs que toquem abans i després de tocar-los.
L'escalfament global està fonent bona part de el gel que hi ha al planeta, les glaceres de les grans serralades es reduixen des de fa dècades. Ara, un estudi planteja que tant desglaç podria provocar un augment extra de les temperatures, generant per tant més escalfament global.
Aquestes diferències es deuen a l'amplificació tèrmica que provoca l'escalfament en les parts gelades del planeta. La neu i el gel retornen a l'espai la major part de la llum (i la calor) que reben. Però al desaparèixer, el rebot s'acurta, ja que l'oceà fosc atrapa la calor. Altres elements alterats són la temperatura a la columna atmosfèrica, la formació dels núvols i la presència de vapor d'aigua, un gas d'efecte hivernacle.
Dues dècades, o menys, és el temps que molts científics anomenen per al desglaç complet de l'Àrtic. Si és així, a més de les conseqüències ecològiques locals i globals, la temperatura pujarà 0,19º a escala global. Aquest augment, generarà encara més desglaç en les parts terrestres cobertes pel gel, retroalimentant l'escalfament.
Un estudi publicat en Nature en 2013 va revelar que els canvis en la distribució, abundància i estacionalitat de les espècies marines coincidien amb les que s'esperaven del canvi climàtic.
Actualment, un equip d’investigadors la majoria de la Universitat de Bristol han volgut saber com està canviant l'abundància de les espècies mitjançant un rang latitudinal en el qual han confirmat que l'augment de les temperatures ha provocat canvis en l'abundància de 304 espècies marines en l'últim segle. També han deduït que quan la temperatura de la mar puje fins a 1,5 °C ja que els efectes preindustrials previstos per a 2050 continuaran impulsant els canvis de latitud en l'abundància de les espècies marines, incluides les d'importància per als mitjans de vida costaners.
Els investigadors diuen que es necessita més treball per a comprendre amb major detall com la crisis climàtica ha afectat la vida marina en tot el món.
Austràlia, és un dels països amb més biodiversitat que hi ha en tot el món, per la qual cosa els incendis ocorreguts en este, han causat moltíssimes víctimes mortals: mil milions d'animals (molts d'ells en perill d'extinció) , plantes, 28 persones...
És cert, que el foc originat a Austràlia, forma part del seu cicle natural, ja que hi ha incendis tots els anys. Però mai hi ha hagut un foc de tan gran magnitud en este continent. És necessari considerar allò que s'ha ocorregut com una advertència del que el canvi climàtic pot provocar. Els sers vius, no sols moren a causa de les flames i el fum. Este foc destrueix l'hàbitat, per la qual cosa les espècies que segueixen vives són més vulnerables. Molts d'ells acaben morint de fam o com a conseqüència de la ruptura de l'equilibri entre depredadors.
Estos desastres, són conseqüència del canvi climàtic. Austràlia ha alliberat a l'atmosfera més de 400 milions de tones de CO2, cosa que agreuja encara més la situació.
Aquest fet, ens afecta directament, per la qual cosa hauríem de ser conscients d'això i prendre mesures per a frenar-ho abans de que siga tard.
Al parèixer, un científic de nom Todd Thompson provenent de l’Universitat del Estat de Ohio, ha descobert una nova espècie de forat negre que no es creia possible que existira ja que es un molt menut.
Segons ens diu el seu descobridor, aquest objecte es troba en la constel·lació Auriga, a molt cap a fora de la Via Làctia.
Es sap de abans que els forats negres als quals estem més acostumats a visualitzar, tenen entre aproximadament entre 5 i 15 vegades la massa del Sol.
Allà cap a l’estiu de fa 2 anys, un grup de científics que participaven en el LIGO, van detectar una fusió de dos forats negres gegants en una galàxia a 1,8 milions d’anys llum, amb unes masses que eren respectivament 31 i 22 voltes les de la nostra estrella més calenta, el Sol.
Gràcies a aquestes dades, a Thompson li se va ocórrer que si hi havien de tant grans, podrien haver-hi de molt menuts. I finalment, després de molts estudis, ha trobat un forat negre de entre 2,6 i 6,1 vegades la massa dels nostre Sol.
Fa molt de temps, els científics van enviar dos sondes el 1977 per a que explorar-en els planetes exteriors del sistema solar. Aquestes dos sondes espacials reben el nom de Voyager 1 i Voyager 2.
Segons diuen, es va confirmar que la Voyager 1 va entrar el 25 d’agost de 2012 al espai interestelar i, al parèixer, la Voyager 2 ho va aconseguir el 5 de novembre de 2018 i actualment està a més de 18000 millons de kilómetres de la Terra. Aquesta distància és tan inmensa que tarda aproximadament 19 hores en aplegar els seus datos en arribar a la Terra.
Els científics de la Universitat de Iowa confirmen que va ser aproximadament un any quan el instrument que du incorporat la Voyager 2 va detectar un canvi enorme en la densitat del plasma. Afirmen que va pasar de ser plasma calent i de baixa densitat, el qual es característic de regions més dominades per vent solar; a plasma gelat i de major densitat.
Se creu que aquestes característiques són més pròpies de les que hi han al mig interestelar.
Gràcies a aquesta troballa podrem provar la cervesa que bevien en l'antic Egipte
El que van fer el Dr. Ronen Hazan i el Dr. Michael Klutstein, microbiòlegs de l'Escola de Medicina Dental de la Universitat Hebrea de Jerusalem (HUJI) , va ser examinar les colònies de llevat que es van formar i es van assentar en els nanoporos de la ceràmica d'aquesta època. Van poder ressuscitar aquest llevat per a crear una cervesa que té aproximadament 5,000 anys d'antiguitat.
Molts arqueòlegs els van donar trossos de ceràmica que havien estat utilitzats com a gerres de cervesa i aiguamel en l'antiguitat i encara tenien espècimens de llevat atrapats a l'interior. Aquests flascons es remunten al regnat del faraó egipci Narmer (aproximadament 3000 aC), del rei arameu Hazael (800 aC) i del profeta Nehemías (400 aC), els qui, segons la Bíblia, van governar la Judea sota el govern persa.
Els investigadors van netejar i van seqüenciar el genoma complet de cada espècimen de llevat van descobrir que aquests cultius de llevat de 5,000 anys són similars als utilitzats en les cerveses tradicionals africanes, com el tej de vi de mel etíop i el llevat de cervesa moderna.
La insuficiència cardíaca és una malaltia del cor que respon a la seva capacitat de bombar la sang i fer funcionar l'organisme.
Les taxes de mort prematura per insuficiència cardíaca estan augmentant. Cada vegada és més freqüent en adults joves, és a dir, menors de 65 anys. Un estudi de la Universitat Northwestern ha registrat, per primera vegada, aquest increment des del 2012. La mort es produeix malgrat els avenços significatius en els tractaments mèdics i quirúrgics per a la insuficiència cardíaca en l'última dècada.
Els metges es centren en els pacients amb insuficiència cardíaca perquè tenen la major mortalitat relacionada amb la mort cardiovascular. Tenen un pronòstic similar al càncer de pulmó metastàtic.
Les investigacions que s’estan realitzant afirmen que les taxes per mortalitat d’insuficiència cardíaca als joves, aniran augmentant al llarg dels anys.
Els científics van utilitzar bosses de supermercat fetes de polietilè d’alta densitat(HPDE) i estores per eixugar-se les sabates, de clorur de polivinil (PVC), dos tipus de plàstic utilitzats per fabricar, també, roba, canonades, envasos i taps d’ampolla, entre molts altres objectes d’ús quotidià. Aquests objectes es van deixar en aigua de mar artificial i, al cap d’un temps, s’hi van introduir els bacteris.
El primer que observem és el creixement. Les poblacions de bacteris que convivien amb els residus del plàstic havien crescut menys que les altres. A l’activitat fotosintètica també es va poder observar un descens ràpid, és a dir, en l’absorció de diòxid de carboni i la producció d’oxigen. Un altre efecte observat va ser el canvi en el funcionament d’alguns gens dels bacteris, fet que ha permès als científics deduir que els compostos procedents dels plàstics aboquen aquests éssers diminuts a una situació d’estrès.
Aquests resultats són obtinguts al laboratori, on els resultats han estat molt controlats, la conclusió que el plàstic té efectes nocius sobre un dels principals productors d’oxigen del planeta té un interès evident. Més encara quan el problema d’aquest residu no té una solució immediata. De fet, es calcula que al llarg de la pròxima dècada els abocaments de plàstics al mar encara poden augmentaran fins a 10 vegades.
La meitat dels espanyols a dies d'avuí viuen a les ciutats, a finals de segles les estadístiques apunten a que un 70% de les persones del mon viuran a les ciutats. Açò és comprensible ja que les ciutats donen moltes més ventatges a les persones que viuen allí.
La gent no sap que al viure a una ciutat augmenta el risc de psicosi, ja que hi ha molt més soroll, més gent, molta més contaminació, per tant tot açò ajuda a tindre més depressions i ansietats. Els científics encara estan buscant per què apareixen aquestes malalties, però saben que les malalties apareixen per aquestos factors.
Un gran enemic del equilibri emocional és la contaminació, que produeix irritabilitat i excitabilitat el qual produeix tensió que produirà estrés. Tots aquestos factors produeixen transtorns del son i tot suma per a anar empijorant. La OMS recomana sentir música en els auriculars per a no escoltar tant de soroi.
Un perillós asteroide passarà 'a prop' de la Terra aquest dissabte
Un asteroide bastant estrany s'aproparà a la Terra durant aquest cap de setmana. Aquesta roca espacial la podrem veure fins al 27 de maig. Fa gairebé dos quilòmetres de diàmetre i, a més, té una lluna orbitant al seu voltant.
Durant el dissabte 25 de maig, es concretarà el pas més pròxim de l’asteroide a la Terra. Si bé la seva gran mida li ha valgut al meteorit 1999 KW4 la qualificació de ‘potencialment perillós’, aquest any passarà per la Terra a una distància molt segura, a 5.182.015 quilòmetres, amb una velocitat de 77.446 quilòmetres per hora.
Quan s'allunye de l'òrbita serà el millor moment per veure-ho fins al 2036.
La NASA va anunciar que la roca no podrà ser observada. L’Agència Espacial Europea va publicar una breu animació de l’asteroide capturat des d’un observatori a l’illa de la Reunió, a l’Oceà Índic, el 9 de maig passat.
A simple vista a causa de la gran distància que hi haurà respecte al nostre planeta, però sí que es podrà veure des dels observatoris astronòmics d’arreu del món.
El plàstic afecta els bacteris que ens ajuden a respirar
Un estudi conclou que el plàstic és nociu per al bacteri responsable de produir el 10% de l’oxigen que respirem
Cada vegada que agafem aire tenim una probabilitat altíssima d’inspirar alguna molècula que es va respirar fa milions d'anys. Les plantes terrestres i el fitoplàncton aquàtic són els que ens proporcionen oxigen. De tots eixos éssers vius que ens donen oxigen hi ha un que ens aporta el 10%, un bacteri que fa la fotosíntesi. Viu al mar i segons un estudi recent, és sensible a la contaminació que provoca el plàstic. S’anomena Prochlorococcus. Les molècules que allibera el plàstic
Un equip científic de la Universitat de Mcquarie, a Austràlia, ha estudiat per primer cop com afecta el plàstic als bacteris productors d’oxigen.
Al procés de fabricació anyadeixen un additiu que evita la degradació d'aquests . Aquests compostos l’abandonen de mica en mica fins al punt que ja se n’han detectat en aigües de tot el món.
Alguns estudis indiquen que aquests compostos són tòxics per a animals com les puces d’aigua, els embrions de musclo i altres integrants del zooplàncton. Aquest nou estudi, publicat a la revista Communications Biology del grup Nature, ha trobat que també ho són per al bacteri Prochlorococcus.
Una conclusió de laboratori
Per arribar fins aquí, els científics van utilitzar bosses de supermercat fetes de polietilè d’alta densitat (HPDE) i estores per eixugar-se les sabates, dos tipus de plàstic utilitzats per fabricar, també, roba, canonades, envasos i taps d’ampolla, entre molts altres objectes d’ús quotidià. Aquests objectes es van deixar en aigua de mar artificial i, al cap d’un temps, s’hi van introduir els bacteris. Al cap de 48 hores ja es van començar a observar diferències entre els bacterisamb aigua neta i els de l'aigua bruta.
La primera diferència observada va ser en el creixement. Els que convivien amb el plàstic a més de no realitzar la fontosíntesi relativament, no creixien i es veien estresats.
La conclusió és que el plàstic posa en perill als ésssers vius que ens donen oxigen, deu ser de gran interés. Més encara quan el problema d’aquest residu no té una solució immediata. De fet, es calcula que al llarg de la pròxima dècada els abocaments de plàstics al mar encara poden augmentaran fins a 10 vegades.
Pot ser que no t'interesse saber quant dura un dia en Saturn o no t'importe,però l'astronomia ha donat resposta a aquesta pregunta i ací trobaràs la resposta.
Sabem que un dia és el temps que tarda un planeta a completar una volta sobre el seu propi eix. En la Terra, lògicament, són 24 hores. Però no en tots els planetes del Sistema Solar dura el mateix que la Terra, de fet, seria molt complicat localitzar un planeta que tinga una duració del dia exactament igual a la de la Terra,però com hi han molts,pot ser algun s'assemble o tinga la mateixa duració.
Així doncs, per a saber la duració d'un dia en Saturn, hem d'observar els seus cicles de rotació sobre el seu eix, cosa que és molt complicat per els anells, però si que és possible.
Sabem la duració dels dies en tots els planetes del Sistema Solar, però, fins ara, no teníem aquesta informació en referència a Saturn. Ha sigut l'astrònom de l'Institut SETI, Matthew Tiscareno, el que ens ha explicat la dificultat d'aquesta tasca.
La duració exacta d'un dia en Saturn
L'estudi de Christopher Mankovich publicat en The Astrophysical Journal ens mostra que els anells de Saturn són clau en la investigació, doncs el que succeeix en la superfície del món repercuteix en ells.
L'equip investigador va haver de dissenyar un model matemàtic molt difícil per a entendre la forma en què funciona la superfície de Saturn. I així, replicant oscil·lacions d'anells i esdeveniments que les provocaven, van tindre en compte totes les variables per a identificar el comportament superficial i descobrir que un dia en Saturn dura exactament 10 hores, 33 minuts i 38 segons.
Un dia en Saturn dura més o menys la meitat del qual dura un en la terra.
Quan i per què van desaparéixer els neandertals d'Europa és una de les grans preguntes que divideixen als experts en evolució humana. Encara que la data més acceptada per a l'extinció se situa fa uns 40.000 anys, alguns investigadors creuen que el sud peninsular,on hi havien nombrosos recursos vitals i permitia mantindre una vida mitjanament estable,va poder ser que per a aquest espècie humana durant alguns milers d'anys més es puguera viure. Tot apunta segons la nova troballa,que el més probable és que els nostres parents es van quedar més temps del que es creu.
Uns investigadors de les universitats de Huelva i Sevilla, amb l'ajuda d'equips de paleontologia d'altres quatre països, han trobat en una antiga pedrera d'arena en la zona de Llevant del Penyal la petjada d'un jove neandertal que va viure en la zona fa 29.000 anys. Es la segona petjada que troben al món,la primera va ser en la cova Vartop a Romania. Han trobat també petjades de fauna salvatge, com a elefants, lleopards, cérvols, linxs i cabres que llavors poblaven la zona en les coves.
Espai entre els dits
Els científics saben que aquesta petjada és de neardental i no d'Homo sapiens per diverses raons,segons Fernando Muñiz, professor de Cristal·lografia, Mineralogia i Química Agrícola de la Universitat de Sevilla. Una de les raons és que les eines lítiques d'aqueixa antiguitat trobades a Gibraltar corresponen amb l'activitat neandertal i no hi ha rastre dels sapiens fins fa 23.000 anys. L'altra de les raons és que les característiques de la petjada coincideixen amb la morfologia del peu d'aqueixos homínids, distingida per una distintiva separació entre el dit gros i el següent. La petjada mesura 17 cm de llarg, té una amplària màxima de 7 cm i una profunditat mitjana de més de 2 cm. Va aparéixer en una roca poc consistent i va ser marcada per un adolescent que a penes mesurava 1,30 metres. És impossible saber si era mascle o femella.
El refugi climàtic des de Lisboa fins a Múrcia i Alacant va poder acollir als neandertals durant més temps.
Aquestes noves troballes podrien llançar una nova llum sobre les grans incògnites que envolten als nostres parents intel·ligents, que enterraven als seus morts i fins i tot van fer art rupestre, desapareguts per sempre.
El 2008, per primera vegada un pacient havia aconseguit vèncer el VIH. Se li "va batejar" com "pacient Berlín". Un equip amb participació espanyola ha aconseguit replicar la seva història i, per segona vegada, ha aconseguit la remissió total del VIH en un pacient, l'eliminació del virus tambés es deu a un trasplantament de progenitors hematopoètics a què es va sotmetre el 2016 per combatre el limfoma que patia.
Tractat en un hospital de Londres, porta 18 mesos sense rastre del virus tot i no prendre cap tractament antiretroviral. Aquest individu era portador del VIH des de 2003, encara que no va començar a tractar-se amb antiretrovirals fins anys més tard. El 2012, va ser diagnosticat de limfoma de Hodgkin pel qual va haver de rebre un trasplantament de medul·la en 2016. Les cèl·lules del donant tenien una mutació, anomenada CCR5 delta 32, que confereix una mena d'escut contra el virus. Aquesta mutació, impedeix que el VIH pugui penetrar en els limfòcits T CD4, la via d'entrada del virus a l'organisme. Després del bon resultat del trasplantament, els metges van decidir interrompre el tractament antiretroviral 16 mesos després de la intervención.Y el virus va romandre indetectable.
Des de Barcelona, l'equip del IrsiCaixa ha estat l'encarregat d'analitzar la presència del VIH en plasma mitjançant les tècniques més sensibles. Han vist que és indetectable en tots els casos i que els anticossos contra el virus també han anat desapareixent amb el pas del temps.
Els forats negres, concentracions de matèria amb una força gravitatòria tan intensa que res pot escapar d'elles, ni tan sols la llum, han despertat sempre una gran fascinació i moltes incògnites. El 10 d'abril, el Telescopi Horitzó de Successos, format per vuit radiotelescopis, ha aconseguit capturar la primera imatge de l'horitzó de successos i de l'ombra d'un forat negre, el que es troba al cor de la galàxia Messier 87, a 55 milions d'anys llum. És un forat negre realment supergegant, té una massa equivalent a 6.500 milions de sols.
Carlos Moedas, comissari europeu d'investigació, ciència i innovació en la Comissió Europea, l'ha definit des de Brussel·les com una gran troballa per a la humanitat i ha assegurat que aquesta primera imatge d'un forat negre "marcarà un abans i un després" en la història de la ciència.
A Madrid, el Consell Superior d'Investigacions Científiques ha reunit alguns dels científics espanyols que formen part d'aquest gran projecte internacional per estudiar els enigmàtics forats negres.
ARkstorm, la mega tempesta que segons els científics seria més devastadora que un sisme
Causaria el doble de danys que el gran terratrèmol "the big one" que es produiria a Califòrnia.
Molt s'ha parlat sobre un possible gran terratrèmol que es produiria a Califòrnia, i que causaria una enorme devastació en ciutats com Los Angeles i San Francisco, que es troben al llarg de la falla de Sant Andrés.
No obstant això, sembla que un altre fenomen natural preocupa encara més als científics, ja que el nivell de destrucció seria de gairebé el doble del que ocasionaria el sisme, segons revela Quo.
Es tracta d'una mega tempesta coneguda com a “Riu atmosfèric 1,000” o “ARkstorm”, i que podria aconseguir i superar els nivells de precipitació d'esdeveniments que només es veuen cada 500 a 1,000 anys.
Sobre aquest tema, un equip d'experts del Servei Geològic dels Estats Units (USGS) va comparar aquesta possible mega tempesta amb les tempestes hivernals de 1861 i 1862 a Califòrnia, que van matar a milers de persones i van deixar un llac de 299 milles d'extensió en el centre de l'estat.
D'acord amb els especialistes, “ARkstorm” podria assotar Califòrnia en qualsevol moment en els pròxims 100 anys, i a mesura que les condicions climàtiques empitjoren a causa del canvi climàtic, aquestes prediccions podrien tornar-se encara més greus.
D'acord amb ABC 10 News Sant Diego, si es confirmen els models, aquesta tempesta duraria diverses setmanes i obligaria a al voltant d'1.5 milions de persones a evacuar a causa d'una inundació catastròfica.
A més, crearia llacs a la Vall Central i el desert de Mojave, amb inundacions de fins a 19 peus.
Per si no fos prou, un informe del Cos d'Enginyers de l'Exèrcit dels Estats Units, adverteix als residents locals que la presa Whittier Narrows ja no compleix amb les pautes de "risc tolerable" de l'agència, i podria fallar en cas d'una tempesta molt gran.
El document agrega que les inundacions i lliscaments resultants representen un risc "inacceptable" per a les vides humanes.
Entendre les malalties del cervell a través de la genòmica
Segons l’ambiciós estudi de PsychENCODE, els gens relacionats amb trastorns mentals estan més actius durant el desenvolupament fetal i l’adolescència
El cervell és segurament l’òrgan més complex del cos humà. El cervell s’encarrega de regular una gran varietat de processos i, a més, fa les funcions superiors.
Una de les coses més importants que ens falta entendre és per què de vegades deixa de funcionar correctament. Això podria començar a canviar a partir d’ara, perquè un ambiciós estudi, una part del qual ha sigut publicada recentment en diversos articles a la revista Science, ha catalogat una sèrie de canvis genètics que semblen estar implicats en algunes de les malalties mentals més freqüents. El repte dels trastorns mentals
Els símptomes de les víctimes de malalties patològiques es produirien per la desregulació d’una xarxa complexa de centenars de gens, cadascun dels quals contribuiria només en una petita part al quadre clínic final. Ha calgut desenvolupar millors tècniques per llegir l’ADN. Actualment, molts dels esforços de recerca en aquest camp se centren en identificar quins conjunts de variacions genètiques poden causar els diferents trastorns.
Un consorci internacional format per desenes de científics, anomenat PsychENCODE, s’ha proposat completar una anàlisi de genòmica funcional de les malalties del cervell humà. La genòmica funcional utilitza la informació de l’ADN. Aquest és l’estudi genètic més exhaustiu sobre el tema que s’ha fet mai. Els científics han accedit a prop de dues mil mostres de cervell extretes de cadàvers d’edats diferents, alguns amb patologies mentals i altres no, i hi han aplicat diverses tècniques modernes per determinar quina part del genoma estava més activa i quines modificacions químiques tenia.
Dues èpoques clau
S’ha determinat que la proporció dels diferents tipus de cèl·lules del cervell varia amb l’edat, però també en condicions com l’autisme. A més, s’han identificat quins gens són els responsables d’aquests augments de certes poblacions de cèl·lules. També s’ha vist que algunes malalties es relacionen amb canvis en les zones de l’ADN en què no hi ha gens. El més probable és que aquestes variacions tinguin l’efecte de potenciar o silenciar alguns gens pròxims, i podrien ser importants per la coordinació de les xarxes genòmiques que influeixen en les malalties.
Han vist que hi ha dos períodes específics en els quals es veuen els canvis més importants en l’activitat dels gens. Un és el desenvolupament fetal, i l’altre és l’adolescència. Alguns gens que es relacionen amb les malalties mentals comencen a interaccionar entre ells en zones específiques del cervell precisament durant aquestes etapes. Això no implica que s’hagi trobat una explicació als principals trastorns neurològics. El que han aconseguit aquests investigadors és un full de ruta que assenyala una sèrie de camins nous a explorar. Saber quins gens estan activats i modulats en cada cas permetrà començar a pensar en estratègies químiques que puguin retornar-los a un cert equilibri i, així, disminuir els símptomes associats a aquestes desregulacions.
