Formació d’un planeta gegant

Un nou planeta, aproximadament de la grandària de Júpiter, ha sigut captat en el seu procés de formació i creixement pel telescopi Hubble de la NASA. Aquest planeta, anomenat PDS 70b, està alimentant-se del material que desprén un estel proper a ell, i així aconseguint enormes dimensions. 

Aquest succés pot modificar amb el desenvolupament de la nova tècnica del Hubble amb el qual es podran captar imatges d'aquest exoplanetes en la seua fase de formació, explica Brendan Bowler de la Universitat de Texas. Yifan Zhou, de la mateixa universitat, confirma que parlem d'un sistema “emocionant” gràcies a possibilitat “presenciar la formació d'un planeta” i que també “dona pas a una nova àrea d’investigació espacial”

Noticia original

Noticia relacionada 1

Noticia relacionada 2

Vídeo:

Els científics desvelen quant dura un dia en Venus

Venus és un planeta què es troba al sistema solar, aquest ha participat en alguns experiments què han fet molts científics.

A aquest planeta, els núvols oculten paisatges infernals, amb pluges àcides i temperatures que poden arribar ha arrasir el plom. A un dels experiments què es va fer es va trobar la fosfina, una de les principals barreres què van tindre els científics a l’hora d’estudiar el planeta va ser l’atmosfera densa que té Venus, aquesta atmosfera no permetia que l’onda de llum s’hi estenguera molt degut al 90% de diòxid de carbó què conté.

Al cap de molts estudis van poder esbrinar que un dia a Venus eren uns 243,0226 dies terrestres, amb aquest estudi també van poder esbrinar que Venus té una desviació de l’eix de 2,6392°, en canvi la terra en té 32°. La Terra i Venus són planetes relativament pareguts, però hi ha algunes diferències, una d’elles és que Venus va perdre la seua aigua a causa de l’evaporació i fotodissociació mentre que la Terra va conservar els seus mars.

Notícia original

Notícia relacionada 1

Notícia relacionada 2

Vídeo:

El Planeta 9

 Els astrònoms Txad Trujillo i Scott Sheppard (Institució Carnegie de Washington) van publicar un estudi sobre les òrbites de diversos xicotets cossos del sistema solar, dels quals orbiten més enllà que Neptú (anomenats Objectes Transneptunians, o TNOs per les seues sigles en anglés). Aquests TNOs són xicotetes roques que, a causa de la seua gran distància a la Terra i a la seua foscor, resulten molt difícils d'observar. Els majors cossos coneguts d'aquest estil, els planetes nans Plutó i Eris, es troben molt més pròxims a la Terra que la major part de la família transneptuniana.

Trujillo i Sheppard van demostrar que les òrbites d'uns pocs TNOs que havien observat no estaven orientades, com calia esperar, de manera aleatòria, sinó que les seues perihelios (els punts de màxima aproximació al Sol) estaven alineats de manera notable. Això va portar als astrònoms a llançar la hipòtesi que un 'Planeta 9', desconegut fins hui, podria ser el responsable d'aqueix alineament de les òrbites.

Notícia Original

Notícia Relacionada 1

Notícia Relacionada 2

Vídeo:

Cinc planetes brillaran en els cels de novembre

 

Durant les nits de novembre 5 planetes amb noms grecs brillaran més que mai.
Mart durant tota la nit, Júpiter i Saturn formant parella en la primera mitat nocturna, i Venus al final de la nit es trobarà amb Mercuri a l'alba.
A pesar que Mart va allunyant-se de la seua oposició, el seu intensa brillantor ataronjada encara ens resulta impressionant, en la nit del dimecres 25 al dijous 26 de novembre, ambdós astres es mostraran.
Júpiter i Saturn continuen deixant-se veure molt pròxims en el cel, cada dia un poc més pròxims entre si fins que arriben a la seua màxima aproximació el pròxim 21 de desembre, Júpiter és el més brillant dels dos i, segons els mirem, el que es troba més a l'oest, formaran una estampa molt bella amb el fi tall de la lluna creixent en la nit del 18 al 19 de novembre.
Venus i Mercuri podran veure's en una bonica conjunció amb el tall de la lluna minvant en l'alba del divendres 13.

VIDEO:

 

NOTICIA ORIGINAL

NOTICIES RELACIONADES:

NOTICIA 1

NOTICIA 2

L'estrany planeta que fins l’atmosfera és roca

Els planetes de lava són dels planetes més extrems fora del sistema solar.

Es tracten de mons tan prop de la seua estrella que probablement hi ha oceans de lava fosa.
K2-141b és un planeta d’aquests, descobert en 2018; un equip internacional està estudiant aquest planeta tan estrany.

Aquest planeta es creu que s'evapora i plou en forma de roca amb vents supersònics de 5.000 km hora i oceans de lava de 100 km de profunditat. Se situa a 202 anys llum de la terra.
Aquests científics han fet simulacions per a predir les condicions atmosfèriques i meteorològiques d’aquest planeta que es pensa que està compost per roca en la superfície i en l'atmosfera.

Tarda sols 0,28 dies en completar una òrbita, aquesta proximitat a l’estrella fa que el planeta estiga bloquejat gravitacionalment fent que la mateixa cara del planeta mire a l’estrella sempre, fent que tinga la cara que mira al sol a 3000 °C i l'oculta a -200 °C

 

Noticia original 

 Altres noticies:

Noticia relacionada 1

Noticia relacionada 2

Video:

 

EL PLANETA EN EL QUE FINS I TOT EL CEL ÉS DE ROCA

K2-141b és un planeta de lava, en el qual la superfície, l’oceà i l’atmosfera estan fets del mateix: roques. S’ha estudiat aquest planeta,en el cual s’evaporen i plouen roques, hi ha vents supersònics de més de 5.000 km/h i existeix un oceà de magma de 100 km de profunditat. Aquest planeta es troba a uns 202 anys llum de la Terra.

Els científics han realitzat algunes simulacions per a veure com serien les condicions atmosfèriques en aquest planeta que és més o menys del tamany de la Terra. Amb aquests, els científics asseguren que almenys ⅔ de la superfície estan exposats a la llum del dia sempre.

Noticia

Notícia relacionada 1

Notícia relacionada 2
 

Planetes habitables de la nostra galaxia

En 1961, el radioastrónomo Frank Drake, en aquells dies president de l'Institut SETI , va idear una equació que poguera servir per a realitzar una estimació sobre el nombre de civilitzacions que podria albergar la nostra galàxia mentre treballava en l'Observatori Nacional de Radioastronomia de Green Bank, a Virgínia Occidental.

Aquella equació, coneguda com a ‘equació de Drake’, havia sigut des de llavors una de les tècniques més recurrents a l'hora de determinar el nombre probable de planetes habitables de la nostra galàxia. Uns 25 anys després els astrofísics de la Universitat de Ginebra Michael Mayor i Didier Queloz van fer un pas més en assignar valors estimatius als diferents termes de l'equació. En 1995 van detectar el primer planeta que orbitava entorn d'una estrela semblant al Sol fora del nostre sistema solar. La troballa, que en 2019 els va valdre als investigadors el premi Nobel de Física, va servir per a afinar l'objectiu marcat per Drake un quart de segle abans, encara que per a donar amb una resposta més objectiva era necessari contrastar aqueixes elucubracions teòriques amb dades precises d'observacions dels confins de l'univers, per a això al març de 2009 es va llançar el telescopi espacial Kepler, la missió del qual era escodrinyar unes 150.000 estreles de la nostra galàxia a la recerca de pistes que oferiren dades d'exoplanetes amb vida, alguns dels quals podrien ser potencialment habitables.

Ara, 10 anys d'observacions han donat els seus resultats: els astrònoms estimen que en la nostra galàxia podria haver-hi uns 300 milions de planetes potencialment habitables, alguns d'ells, segons els científics, a una distància d'uns 30 anys llum del nostre sol.

Noticia original




Noticies relacionades:

Científicos localizan un exoplaneta con condiciones para albergar vida

Higía, el asteroide que resultó ser el nuevo planeta enano del Sistema Solar

L’ESTRANY PLANETA EN EL QUÈ FINS EL CEL ÉS DE ROCA

Un equip internacional ha estudiat en particularment planeta estrany, en què s'evaporen i plouen roques, vents supersònics bufen a més de 5.000 km per hora i hi ha un oceà de magma de 100 km de profunditat. Esta situat a 202 anys llum de la Terra.

Els científics han realitzat simulacions per ordinador per predir les condicions atmosfèriques i meteorològiques d'aquest món de la mida de la Terra, anomenat K2-141b i descobert el 2018, en què la superfície, l'oceà i l'atmosfera estan formats per roques. Amb el temps, conclouen a la revista «Monthly Notices de la Royal Astronomical Society», el clima extrem pronosticat pel seu anàlisi podria canviar permanentment la superfície i l'atmosfera de l'exoplaneta.

Dos terços de K2-141b s'enfronten a la llum del dia perpètua, en lloc de l'hemisferi il·luminat a què estem acostumats a la Terra.

El costat nocturn experimenta temperatures fredes per sota de -200º C, mentre que el diürn, a 3.000º C, és prou calenta no només per fondre roques sinó també per vaporitzar, creant finalment una atmosfera prima en algunes àrees.

I tarda només 0,28 dies a completar una òrbita, es a dir 6,7 hores. 

Noticia Original

Noticia relacionada 1

Noticia relacionada 2

Un món com Júpiter orbita la seua estrela perillosament cada 18 hores

Astrònoms d’una universitat d’Anglaterra han observat un exoplaneta orbitant una estrella en menys de 18 hores. És paregut en composició i mida a Júpiter però la diferència d'aquests és el temps que tarda a orbitar.

S’anomena NGTS-10b i orbita tan ràpidament per la seua proximitat al sol, 27 vegades més prop que es troba Mercuri. Aquest va ser descobert a uns mil anys llum de distància de la terra pel doctor James McCormac qui el va definir com un planeta que orbitava una estrella no molt diferent del nostre sol.

Pertany a un grup anomenat “Júpiter calents” per les relacions que s'estableixen amb Júpiter i perquè actualment es coneixen centenars així però sols hi ha com aquest 7 planetes més que orbiten en menys d’un dia.

NOTÍCIA ORIGINAL
NOTÍCIA RELACIONADA 1
NOTÍCIA RELACIONADA 2

Existeixen planetes que no orbiten al voltant d'una estrella?

Segons un estudi realitzat, sí que hi ha planetes que no orbiten al voltant de cap estrella, i aquests van flotant per l’espai lliures,poden haver arribat a aquest punt segons redacten els investigadors per dues raons.

La primera raó és perquè aquests s’han despegat del seu propi sistema solar, ja que en la creació d’un planeta hi han molts moviments de diferents el·lements i açò pot haver provocat que el planeta es despegue del sistema.

L’altra és que aquests cossos errants s’hagen format pel mateix procés el qual es formen les estrelles, mitjançant un núvol de gas, però que no ha arribat a la massa ni a la temperatura adequada per a formar una estrella i es formen planetes. No es sap amb seguretat quants planetes lliures hi ha a l’espai ja que ni emiteixen llum, ni recibeixen llum d’una estrella.

-Noticia original
-Noticies relacionada 1
-Noticia relacionada 2

Troben aigua en una superterra que podria ser habitable

L’anomenada K2-18b, es 8 voltes més gran que el planeta Terra i es hui en dia l'únic planeta que orbita una estrela fora del sistema solar que conté aigua i podria ser habitable per la seva temperatura.

El descobriment, s’ha publicat a la revista Nature Astronomy i l’autor principal ha sigut Angelos Tsiaras del Centre d'Exoquímica Espacial, a Londres.

A través de les dades ja recollides en 2016 i 2017 per el telescopi Hubble. Angelos va desenvolupar diversos algorismes per a analitzar la llum estel·lar filtrada a través de l'atmosfera de K2-18b.Els resultats van revelar la signatura molecular del vapor d'aigua, oxigen i heli. Però Angelos i el seu equip creu que altres molècules com el nitrogen i el metà poden estar presents, però amb les observacions actuals son indetectables i han de continuar investigant.

Noticia original

Notícies relacionades:
-Agua en el planeta K2-18b: el “alucinante” hallazgo de una supertierra
-Un grupo de investigadores ve "potenciamente habitable" la supertierra K2-18b

Video:

Una nau soviètica en descontrol podria impactar contra la Terra aquest any

La sonda soviètica Cosmos 482 fou un artefacte que es llançà el 31 de març del 1972 amb el propòsit principal d'arribar a Venus. Malgrat açò, és probable que caiga cap a finals del 2019 o principis del 2020 en la Terra segons l'observador de satèlits Thomas Dorman.

Aquesta nau fou llançada fa més de quaranta anys des del cosmòdrom de Baikonur que es troba en el que és avui Kazakhstan. Despegà només quatre dies després que una sonda semblant, la Venera 8. A diferència d'aquesta, la sonda Cosmos 482 experimentà un imprevist que li impedí abandonar l'òrbita terrestre. Açò ocorregué a causa d'un error en els rellotges de la nau que apagaren els motors prematurament quan pretenien impulsar-la més enllà de l'òrbita de la Terra.

Aquest error comportà que la nau quedara atrapada en una òrbita el·líptica. Aleshores, les autoritats soviètiques d'aquell temps atorgaren el terme "Cosmos" al nom de la nau ja que era un terme atribuït als objectes de l'òrbita terrestre i pretenien amagar el fracàs de la missió i el vertader destí de la nau. A més a més, poc després d'aquesta fallada (en concret, el 3 d'abril del 1972) caigueren quatre tancs esfèrics de gas fets de titani que impactaren en uns cultius d'Ashburton, Nova Zelanda, on provocaren profunds cràters al sòl que, afortunadament, no causaren cap víctima.

Aquest artefacte originalment arribava fins els 1.180kg de massa i es componia per un orbitador i un mòdul d'aterratge esfèric que s'havia dissenyat en concret per travessar l'atmosfera de Venus i desplegar un paracaigudes, entre altres instruments. Segons les paraules de l'investigador del grup de seguiment CelesTrak, és molt probable que les restes d'aquesta nau caiguen sobre la superfície terrestre gràcies a la seua alta densitat. 

Vídeo relacionat amb la notícia

· Notícia original

· Notícia relacionada 1

· Notícia relacionada 2