Trobat un sistema estel·lar bessó al nostre

Un sistema planetari massa paregut al nostre. 



El sistema ha rebut el nom de GJ676A, i consistix en dos planetes rocosos pròxims a la seua estrela principal, amb dos gegants de gas orbitant més lluny, tenint un gran paregut però també sent molt més extens que el nostre. El planeta mes xicotet del sistema abans mencionat tindria almenys quatre vegades la massa de la terra, mentres que el més grans dels gegants de gas tindria cinc vegades la grandària de Júpiter.

Un altre sistema multiplanetario descobert ha sigut el HD10180, i és el més ric dels coneguts, perquè compta amb entre set i nou planetes entorn del seu astre principal. En este, els planetes orbiten molt pròxims els uns als altres i són gegants de gas, mentres que en el GJ676A també n'hi ha rocosos, encara que es diferencien del nostre sistema perquè els seus orbites són molt més llargues que les nostres, tardant alguns planeta fins a 4000 dies a completar un cicle complet. 

Possibilitats per a descobrir nous planetes foscos: 

Fins ara Anglada Escudé i el seu equip van utilitzar una Nova tècnica d'anàlisi de dades per a detector els planetes xicotets entorn de l'estrela, que ja es coneixia per albergar un gegant de gas. "Esto és un avanç, perquè potser inclús no coneguem molts planetes ocults en sistemes ja coneguts, i amb esta tècnica podrem descubrirlos" segons ha dit Anglada Escudé.

La resistència a l'Autoritat femenina deprimeix a les jefes

La resistència a l'Autoritat

femenina deprimeix a les jefes

En ple segle XXI, la societat segueix rebutjant el lideratge de les dones. Un estudi en milers de nord-americans revela que entre dones amb llocs de responsabilitat és més freqüent l'estrès crònic; en canvi, no es donen els símptomes en homes. Quan elles mostren l'assertivitat i confiança dels líders forts, són jutjades negativament.

Un estudi de dues investigadores de sociologia i desenvolupament humà de les Universitats de Texas i Iowa (EUA) ha revelat que les dones que exerceixen llocs d'autoritat tenen més símptomes de depressió, cosa que no es produeix en homes amb treballs equivalents.

Segons el treball, publicat en l'últim número de Journal of Health and Social Behavior, això es deu al fet que ells no han de enfrontar-se a la resistència i estereotips negatius que pateixen les dones, ja que el lideratge continua sent percebut com una cosa poc 'femení '

En l'estudi s'ha observat el comportament de 1.300 homes i 1.500 dones de mitjana edat, que es van graduar d'escoles secundàries de Wisconsin.

Segons Tetyana Pudrovska, professora d'investigació de la universitat texana i coautora de l'estudi, en dones amb llocs que no impliquen autoritat, els símptomes de depressió són, de mitjana, només una mica més freqüents que en homes en situacions similars. No obstant això, entre les persones amb la capacitat de contractar, acomiadar i decidir salaris, les dones solen presentar molts més simptomes depressius que els homes.

"El que resulta sorprenent és que a les dones amb autoritat se'ls pressuposen els avantatges que s'associen amb una bona salut mental. Tenen més educació, bons ingressos, ocupacions de prestigi, major nivell de satisfacció laboral i autonomia que les que no tenen aquesta autoritat. No obstant això, pateixen més depressió que les d'estatus inferior ", assenyala Pudrovska.

La sociòloga diu també que anys d'investigació en ciències socials han demostrat que les dones en posicions d'autoritat han d'afrontar tensions interpersonals d'allò més variat: interaccions socials negatives, estereotips, prejudicis i aïllament. "Al que s'afegeix la resistència dels seus subordinats, col·legues i superiors", destaca.

Link relacionat: http://www.agenciasinc.es/Noticias

https://www.youtube.com/watch?v=Cy7yGibdHKU

El telescopi ALMA mostra la millor imatge del naixement de planetes

Astrònoms que treballen al telescopi ALMA (Atacama Large Millimeter/submillimeter Array) han aconseguit capturar la millor imatge fins a la data i amb detalls extraordinaris de la formació de planetes al voltant d'una estrella jove. Es tracta de les primeres observacions que ha dut a terme ALMA en la seua configuració quasi completa i les imatges de major resolució fetes en longituds d'onda submil·limètriques. La revolucionària imatge mostra la formació d'un disc planetari al voltant de l'estrela HL Tau, situada a uns 450 anys-llum de la Terra en la constel·lació Taurus.

També s'aprecien detalls inesperats en el disc de material sobrant després del naixement de l'estrela, així com una sèrie d'anells concèntrics brillants, separats per buits. Segons Stuartt Corder, subdirector d'ALMA, "lo que hem observat és, quasi amb total seguretat, el resultat de la formació de cossos planetaris jóvens en el disc. És una sorpresa, ja que no s'espera que estreles jovens d'aquest tipus tinguen grans cossos planetaris capaços de produir les estructures que veiem en les imágens".
Per a l'astrònoma Catalina Vlahakis, la imatge va a "revolucionar les teories de formació planetaria". I és que el disc de HL Tauri apareix molt més desenrotllat del que s'esperaria amb l'edat del sistema. Per tant, la imatge d'ÀNIMA també suggerix que el procés de formació de planetes pot ser més ràpid del que es pensava. Les estreles jóvens com HL Tauri naixen en núvols de gas i pols fi, en les regions que s'han afonat davall els efectes de la gravitació, formant densos nuclis calents que amb el temps s'encenen per a convertir-se en estreles jóvens. Estes estan rodejades d'un "capoll" format pel gas i la pols restant, que finalment es deposita en un disc protoplanetari.


-Noticia original

-Noticies relacionades:
 
-El conjunt de telescopis ALMA obtenen una 'ecografía' del embrió de una estrella

-El univers es encara mes vell del que es pensaba

La gravetat va salvar a l'univers del col·lapse després del Big Bang

Per què l'univers no va rebentar immediatament després del Big Bang, tal com hauria d'haver ocorregut segons algunes prediccions? Segons l'opinió d'un equip de físics de l'Imperial College de Londres i de les universitats de Copenhaguen i Hèlsinki, la gravetat li hauria proporcionat l'estabilitat necessària per a sobreviure a la seua pròpia expansió en eixe període primerenc.

Les investigacions sobre la partícula de Higgs, descoberta en el CERN en 2012 i responsable d'aportar massa a totes les altres partícules, suggerixen que la producció de bosons durant l'expansió accelerada de l'univers molt pronte -la crida inflació- hauria d'haver donat lloc a la inestabilitat i el col·lapse. Per això els esmentats científics tracten d'esbrinar per què açò no va succeir i creuen que hi ha una explicació simple.

En un nou estudi que publiquen en la revista Physical Review Letters descriuen com la curvatura de l'espai-temps -la gravetat- li va donar al cosmos l'estabilitat necessària per a sobreviure. També han investigat la interacció entre les partícules de Higgs i la gravetat, considerant la forma en què esta podria variar amb l'energia.
 Doncs bé, heu vist que inclús una xicoteta interacció entre ambdós elements hauria sigut prou per a estabilitzar l'univers i evitar la seua destrucció.

Noticia original

Noticies relacionades:

-El CERN confirma el descubrimient del bosó de Higgs


-Però ¿existixen de veritat els forats negres?

NEUROCIÈNCIA: INDUEIXEN UNA APARICIÓ AL LABORATORI

No és cap novetat escoltar històries d'aparicions sobrenaturals, les quals provoquen inquietud en la majoria de nosaltres. Però els aquests fets són provocats únicament pel nostre cervell i els científics han investigat el perquè i com es provoquen aquestes sensacions. 

A Suïssa, un equip ha demostrat un raonament científic del perquè d'aquestes sensacions. Per primera vegada un equip de neurocientífics han pogut provocar aquesta situació en persones sanes, sense cap tipus de malaltia ni trastorn. Provocant en els pacients una discrepància entre el que sentien i el que feien aconseguien que aquests notaren una presència estranya, que es podria definir més concretament com la sensació de tenir algú prop quan en realitat, ningú hi és. No és més que una proesa fascinant de la ment humana. 

En realitat, aquesta sensació no és més que el resultat d'una integració defectuosa dels senyals sensoriomotores: tacte, posició el cos i moviment. Aquest senyal són fonamentals per crear la consciència de nosaltres mateixos a integrar al cervell la informació procedent dels nostres moviments i la posició del nostre cos en l'espai. Si aquesta integració falla, com en el cas de cansament extrem, por o desordres neurològics, es crea en el cervell la sensació d'una presència estranya. Però no real.

Primerament, els científics van analitzar el cervell de persones amb problemes psicològics com l'epilèpsia, que òbviament havien sofrit aquesta sensació. Bàsicament hi van trobar tres parts clau del cervell: l'escorça insular, l'escorça frontoparietal i l'escorça temporoparietal. Les quals juntes contribueixen al procés d'enviar els senyals multi sensorials, fonamentalment per a la percepció del mateix cos. 

Després, amb els pacients sense cap malaltia, van realitzar altre tipus de prova. Amb els ulls tapats van seure a una habitació completament buida. Un robot tocava la seua mà i esquena. Al principi, els moviments voluntaris dels pacients i del robot estaven mitjanament sincronitzats, de manera que no era difícil adaptar-se per a ells. No obstant, quan van avançar el procés i els moviments no anaven sincronitzats, amb retard, es va crear una inconcluència espai-temporal, i aleshores els pacients notaven la sensació paranormal d'un fantasma. 

Aquest projecte ha estat realitzat per investigar alguns dels símptomes que pateixen les persones que sofreixen esquizofrènia. Molts científics atribueixen aquestes percepcions a un mal funcionament dels circuits cerebrals que integren la informació sensorial relacionada amb els moviments del nostre cos. 

És poc probable que aquestes demostracions puguen servir perquè la gent deixe de creure en fantasmes. No obstant això, per als científics, és una evidència més que els fantasmes només existeixen en les nostres ments.

Notícia original

Notícia relacionada

Per que van desaparèixer els homes neandertals?

Com ja sabeu l' Homo neanderthalensis o home del neandertal va ser una especie de “d'homo”  que va habitar a la terra abans que nosaltres desde 230.000 a 28000 anys enrere. Hi han moltes incognites sobre com era aquest “homo” i sobre com va desapareixer. L'home del neandertal es pareixia molt a nosaltres i per això s'estudia molt la manera en la que va viure, les seues capacitats i les diferencies que tenia front de nosaltres. Tot  per saber si aquest home primitiu disposava d'una capacitat intel·lectual com la nostra, i en eixe cas si es va extingir a pesar de la seua capacitat  . El neandertal va conviure a la terra junt amb l'home del cromanyó, el nostre avantpassat directe, durant 5000 anys, fins que es va extingir per causes fins avui desconegudes.

Una de les teories de la seua extinció es que no va poder sobreviure a l'ultima glaciació, ja que ells estaven adaptats als climes càlids, per això habitaven al sud d'Europa i sols pujaven al nord quan les temperatures augmentaven. Aquesta postura te molts detractors.

Segons la creencia popular, una característica anatòmica que els dificultava l'adaptació als climes freds i secs era la  forma del seu nas, que suposadament els comportava problemes respiratoris a temperatures molt baixes.
 Ara hi ha una prova més per negar a questa teoria del fred com a causa de l'extinció. Un grup multidisciplinari dirigit per el SUNY Downstate Medical Center, a Nova York, nega que el nas del neandertal no estiguera adaptat als climes freds i secs, al contrari, estava suficientment adaptat a la nova condició meteorològica com per sobreviure.

L'equip de científic el componien paleontropòlegs, anatomistes i un otorinolaringòleg que mitjançant medicions digitals i tomografies computeritzades han comparat la fisonomia dels cranis de neandertals amb la dels homes moderns arribant a la conclusió de que els nassos dels dos no es diferenciaven  massa en la seua adaptació al clima encara que si en la forma( el nas del neandertal sobreeixia de la cara mentre que els pòmuls s'afonaven).

Com ja he dit es una prova més per descartar aquesta teoria en la que el  neandertal desapareix per no estar ben adaptat al fred de l'última glaciació.
 No obstant si que es baralla la probabilitat de que la transformació del terreny provocada pel clima glacial va ser una causa fonamental, junt amb l'aparició dels nostres avantpassats, de l'extinció d'aquests individus tan curiosos


Noticia original.


Més informació sobre noticies relacionades.

Glaciacions

Neandertals

Video:

Descobreixen que una proteïna repara el dany causat per el sol en l’ADN

Investigadors espanyols han descobert que la proteïna LKB1 es essencial per a reparar el ADN danyat per la radiació ultraviolada.
La radiació ultraviolada es la causa principal del càncer de pell i l’envelliment.
Hi han estudis que demostren que els individus exposats al sol des de petits, tenen més possibilitats de patir melanoma a partir dels 50 anys.
L’objectiu de l’estudi era averiguar els possibles factors que contribueixen a que la radiació solar provoque tumors en la pell.
Per a dur a terme aquest estudi, els investigadors van inactivar en un grup de ratolins una de les copies de la proteïna LKB1 i els van sotmetre a una dosis de radiació ultraviolada, això equival al que pot sofrir un xiquet en ple estiu durant hores sense protecció.
Els resultats han sigut sorprenents, ja que els animals desenvoluparen un càncer de pell 5 mesos abans de l’esperat.

Notícia original
Notícies relacionades:
-Hugh Jackman, operado por tercera vez de un cáncer de piel
- ¿Cómo daña el Sol al ojo humano?

Video:

DESAPAREIX LA MATÈRIA FOSCA?

La matèria fosca podria estar desapareixent i amb ella el "pegament" que manté unides les galàxies. El univers acabarà sent un gran espai buit, fred i fosc. 

Cosmòlegs italians i britànics han descobert una pista que podria ajudar a revela el fi de l'univers, suggereixen que la matèria fosca esta transformant-se en energia fosca. Esta podria ser la causa de que les galàxies estiguen cada vegada creixent mes lentament des de fa uns 8.000 milions d'anys.

En 1998 es va descubrir que l'univers s'expandia cada vegada mes ràpid i el model de matèria fosca freda descrivia aquest mecanisme.

El model de matèria fosca freda es basa en partícules que no interactuen en la radiació electromagnètica i que tenen una vida molt llarga. La matèria fosca es un 85% de tot l'univers, dominant la formació de qualsevol estructura a gran escala.

La costant cosmologia del model de matèria fosca freda te alguna inconsistència que s'ha descobert fa molt poc, utilitzant dades del fons còsmic de microones preses pel telescopi espacial Plank el model de la cosmologia de matèria fosca freda ha estat utilitzat per a saber el ritme al que les galàxies han anat creixent al llarg de la historia de l'Univers. No obstant això, altres estudis han suggerit que la formació d'aquestes galàxies podria ser més lent del que diu el model de la cosmologia de matèria fosca freda. La qual cosa significaria que les partícules de la matèria fosca freda estan desapareixent  de l'Univers.

Ara, uns científics de la Universitat de Roma i de la Universitat de  Portsmouth, han estes el model de la cosmologia de matèria fosca freda per a permetre que la matèria fosca decaigua i es transforme en energia fosca.

Per a contrastar el seu model amb les observacions real van comparar les dades del telescopi espacial de Plank amb les observacions reals.

Els investigadors van separar l'historia de l'Univers en quatre parts iguals i es van adonar que la matèria fosca es convertia en energia fosca era significativa en la tercera i quarta part des de fa un 8.000 milions d'anys. Han trobat un model millor d'energia fosca.

La tasa de conversió de matèria fosca en energia fosca es molt xicoteta i lenta però si es manté en 100.000 milions d'anys l'Univers desapareixerà.

Este resultat obri noves perspectives sobre la realitat física.

Notícia original

Notícia relacionada

 VIDEO 

Per què es mouen les pedres del "Valle de la Muerte"?

L’estudi publicat per la revista PLOS ONE explica que tot inicia quan la pluja produeix una capa

d’aigua sobre el terreny sec sobre la platja, formant una especia de llac superficial. I a les hores

ve lo interessant.

L’aigua aplega al punt de congelació durant la nit i forma una prima capa de gel entre 3 i 6

mil·límetres en les quals queden atrapades les bases de les roques.

Al eixir el sol, el gel comença a fondre's i a fracturar-se i corroeix el fenomen, gràcies a suaus

vents, les roques comencen a moure’s sobre la placa de gel a una velocitat entre 2 i 5 m/min

formant els famosos solcs.

Les trajectòries que segueixen les pedres depèn de la velocitat i direcció del vent i de l’aigua

que es trova baix el gel. Es donà el cas d’una pedra que recoregé 60 metres sense parar.

Una illa japonesa multiplica el seu tamany en un any per nou després d´una erupció volcànica

La Guàrdia Costera del Japó ha informat d´un fet sorprenent.

L´illa de Nishinoshima ha augmentat el seu tamany quasi 9 vegades més. Aquest espectacular fet, es deu a l´erupció d´un volcà que es troba a l´illa en contínua  erupció desde fa just un any.

Les últimes medicions, fetes en  el mes d´octubre revelen que el tamany de l´illa eren de 1´5 kilòmetres de est a oest, i 1´7 de nord a sud. L´explosió volcànica produïda fa 1 any, va formar al sud-est una nova massa de terra que fou anomenada provisionalment Niijima o Shinto.

Finalment, l´illa no va rebre un nou nom, despés de cofirmar-se que la nova illa s´havia expandit fins al punt d´unir-se amb  Nishinoshima.

L´illa presenta ara uns 50 milions de metres cúbics i el seu punt més alt s´encontra a uns 100 metres sobre el nivell del mar.

            Illa de Nishinoshima, situada en l´Oceà Pacífic, a uns 1000 km del sud de Tokio.

Noticia


Noticia relacionada

Un acord històric

Xina i Estats Units acorden per lluitar contra el canvi climàtic , ho faran mitjançant retallades en les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle.

En aquest acord, Xina es compromet a que els seus nivells d'emissions aconseguiran el seu nivell màxim en 2030 i que començaran a reduir-se.

També en aquest any, les fonts renovables i netes produiran un 20% de l'energia utilitzada a Xina. Per complir amb aquest objectiu , aquest país haurà d'augmentar la seva generació d'energies sense emissions, a una quantitat superior a la capacitat que tenen avui les seves plantes de carbó.

Estats Units també reduirà les seves emissions, ho farà en 2025 entre un 26 i un 28% pel que fa als nivells de 2005.

Es tracta d'un acord històric, ja que és el primer anunci de retallada d'emissions contaminants per part de Xina i Estats Units i per què aquests  països  són els majors emissors de gasos hivernacle del món.

Noticia original

Noticies relacionades

-ONU demana retallades en les emissions de gasos contaminants.

  

-Els gasos d’efecte hivernacle afecten al casc oriental de l’Antàrtida 

Vídeo:

Descobreixen cèl·lules mare claus en la regeneració dels pulmons.

Hi ha un tipus de cèl·lules mares vinculades amb la regeneració dels pulmons després de patir una lesió. Aquestes cèl·lules es multipliquen regeneràn les zones afectades per la lesió. Han sigut descobertes per un equip de científics del Jackson Laboratory, un descobriment que pot portar a terme la producció de teràpies per a enfermetats pulmonars, com la enfermetat pulmonar ostructiva crònica(EPOC) i la fibrosis pulmonar, que son les principals enfermetats pulmonars que causen mes morts a tot el mon.


Aplicar la medicina regenerativa a sigut un tema amb molta controvèrsia, pero s’han fixat que les persones que sobreviuen a una perduda massiva de teixit muscular a causa d’una neumonía o d’alguna dificultat respiratòria aguda, el pulmó recupera la seua funció als sis mesos.


Algunes investigacions s’han fixat que en poblacions de ratolins amb lesions pulmonars causades per el virus de la grip H1N1 tenen cèl·lules mares localitzades en les vies aèries distals, les quals actuen en el procés de regeneració.
El equip de Frank McKeon i Wa Xian han vist que aquestes cèl·lules mares estan en els teixits pulmonars dels ratolins i que es reprodueixen quan reben senyals d’algun dany produït per la grip. A més , els clons de aquestes cèl·lules poden ser trasplantades en pulmons d’altres ratolins danyats on poden generar diversos tipus de cèl·lules.

Notícia original

Notícies relacionades:
  Notícia 1
  Notícia2

INVESTIGANT LA CURA CONTRA EL ÈBOLA

A Suiza, al Hospital Universitari de Lausana s’està investigant sobre la possible vacuna contra el èbola. Els resultats d’aquesta investigació encara tardaran al voltant de dos mesos en mostrar-se al públic.

Per trobar aquesta vacuna s’han agafat per a investigar a 120 persones de les quals a 100 se’ls ha introduït una proteina desactivada del virus i a les 20 restants un placebo. Aquestes proves es realitzen per a comprovar que la vacuna és segura. A part de comprovar si és útil o no, també s’ha de calcular la quantitat de dosi que és neccessària per a eliminar el virus. Per a poder averiguar aquesta qüestió, a alguns voluntaris se’ls ha introduït una dosi més elevada i als altres una de més baixa.

Al mateix temps, a l’Hospital Cantonal de Ginebra s’estan fent proves amb un altra vacuna anomenada rVSV-ZEBOV.

Finalment es compararan els resultats d’aquestes dues proves juntament amb altres més realitzades en altres llocs i podran confirmar l’eficiència, la seguretat i la quantitat de dosi que cal aplicar a un pacient infectat d’èbola per a que es cure.

Notícia original

Altres links relacionats:
http://www.who.int/mediacentre/news/ebola/01-october-2014/es/index1.html
http://www.abc.es/sociedad/20140907/abci-vacuna-contra-ebola-logra-201409071941.html

Un telescopi de la NASA indaga en una misteriosa font de llum.

Astrònoms que porten dècades analitzant observacions de telescopis, han descobert una inusual font de llum en una galàxia a 90 milions d'anys-llum.
La font anomenada SDSS1133, pot ser el permanent d'una estrella massiva que va esclatar durant un període rècord de temps abans de la seva destrucció en una explosió de supernova. "Un descobriment emocionant  és que la brillantor de SDSS1133 ha canviat poc en llum visible o ultraviolada durant una dècada, la qual cosa no és una cosa típicament vista en una jove supernova".

En un estudi publicat, informa que la font de llum ha estat significativament lluminosa en llum visible durant els últims sis mesos, una tendència que, si es manté, reforçaria la interpretació del forat. Per analitzar l'objecte amb més detall, l'equip està programant observacions ultraviolats.

Sigui el que sigui, SDSS1133 és persistent. L'equip ha estat capaç de detectar-ho en les enquestes astronòmiques que daten de més de 60 anys. El misteriós objecte està en la galàxia nana de Markarian 177, que es troba en el bol de l'Óssa Major. Tot i que els forats negres supermassius solen ocupar els centres galàctics, la ubicació de SDSS1133 està a menys de 2.600 anys llum de la base de la galàxia amfitriona.

Recents investigacions d'alta resolució, revelen que l'àrea d'emissió de SDSS1133 és menor a 40 anys-llum de diàmetre i que el centre de Markarian 177 mostra evidència d'una intensa formació estel·lar i una pertorbació recent.
La col·lisió i fusió de dues galàxies altera les seves formes i resultats en els nous episodis de formació estel·lar.  La fusió de forats negres allibera una gran quantitat d'energia en forma de radiació gravitatòria.

El forat negre expulsat de retenir qualsevol gas calent atrapat al voltant i seguirà brillant mentre es mou al llarg del seu nou camí fins que tot el gas es consuma.

Si SDSS1133 no és un forat negre, podria haver estat una espècie molt poc comú d'estrella coneguda com una variable blava lluminosa (LBV). Interpretat d'aquesta manera, SDSS1133 representaria el major període d'erupcions mai observat, prolongat de forma gairebé contínua des d'almenys, quan va arribar la màxima brillantor i es va fer supernova.

Noticia original:

Video relacionat:

ORIGEN

Rosetta és una sonda espacial de l'Agència Espacial Europea (ESA) que va ser llançada el 2 de març de 2004. La missió de la sonda és la d'orbitar al voltant del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko el 2014 i 2015, enviant un mòdul d'aterratge, Philae, que se situarà a la superfície del cometa.

Fa deu anys la sonda Rosetta va sortir de la Terra, va recórrer 6.400 milions de km a 55.000Km/h i va interceptar el cometa 67P. Gran part dels instruments que han permès aquest fet de l'exploració espacial van ser desenvolupats per empreses i institucions espanyoles: els sistemes de posicionament, mesurament, control de temperatura, comunicacions, sensors i fotografia. La sonda Rosetta permetrà conèixer la composició del cometa, un cos celest sense evolucionar, que ajudarà a conèixer l’origen de la Terra i de la vida.
La sonda Philae comença els seus experiments però es podria apagar en hores per falta d'energia. Li queda poquíssima energia i rep tan sols 1 h i 20 minuts de llum al dia. S'han activat dos instruments, uns sensors i un espectròmetre. Mentrestant, l'Agència Espacial Europea treballa per reorientar la sonda amb l'esperança de que amb l’acostament al sol es puga reactivar.
Video:

Notícia original:  Escoltada per la radio.
Noticies relacionades:
-Philae encuentra moléculas orgánicas en el cometa
-Rosetta captó el aterrizaje de la sonda Philae sobre el cometa 67P

UN TUMOR POC COMÚ

El dermatofibrosarcoma protuberans (DFSP) és un tumor cutani que creix lentament infiltrant els teixits locals però amb baixa capacitat per metastatitzar en altres òrgans, pel que és considerat com un tumor de malignitat intermèdia.

És un tumor poc freqüent que afecta entre 0,8 i 5 persones per cada milió d'habitants a l'any. Afecta de manera homogènia entre homes i dones. Habitualment es presenta en pacients entre 30 i 50 anys d'edat i sol localitzar-se en el tronc.

Encara no es coneix el seu origen. Tampoc s'han pogut establir factors que afavoreixin la seva aparició; encara que s'ha plantejat que pogués passar en relació a un antecedent de traumatisme local a la zona del tumor oa un estímul hormonal.

Inicialment el dermatofibrosarcoma protuberans s'expressa com una petita placa de color de pell normal, marronosa, rosada o violàcia. En aquest estadi inicial pot passar desapercebut o ser confós amb lesions benignes, ja que no produeix cap símptoma. Posteriorment, creix lentament pot adoptar aspectes diferents.

A mesura que el tumor avança va infiltrant els teixits en profunditat i en extensió i va desenvolupant lobulacions en superfície, pot ocórrer de forma ràpida o al cap de dècades.

Aquest tumor pot reapareixer en un alt percentatge de casos.

Una forma de tractament quirúrgic és la "cirurgia convencional". No obstant això, donades les característiques del tumor, no és infreqüent que sigui necessari repetir la intervenció en diverses ocasions fins a aconseguir un marge lliure de cèl·lules cancerígenes.

Aquest problema podria ser solucionat amb una modalitat de cirurgia coneguda com "cirurgia de Mohs". Aquest procés es repetirà tantes vegades com sigui necessari fins a obtenir marges lliures de tumor, moment en què es procedirà al tancament del defecte obtingut. De vegades el tractament quirúrgic no és possible per la grandària de la lesió o la presència de metàstasi, s'ha de recórrer als tractaments farmacològics.

Així mateix, s'ha administrat com a tractament previ a la cirurgia un medicament que pot aconseguir reduccions de la mida del tumor, i fins i tot en algun pacient remissió total de la lesió que sempre ha de ser confirmada mitjançant estudi histològic.

El paper de la radioteràpia en el maneig del DFSP ha estat poc estudiat i és un tema controvertit, ja que el tractament quirúrgic pot garantir la curació en la majoria dels casos, la radioteràpia es reserva per a casos veritablement inoperables.

Són molt pocs els casos publicats de dermatofibrosarcoma protuberans amb metàstasis ganglionars o en altres òrgans, en aquest cas solen ser tumors que han reaparegut en múltiples ocasions o que presenten poblacions cel·lulars més agressives.

Noticia original: